Claudia Gimena Roa: “A Amèrica Llatina se’ns veu com un rebost per a suplir las necessitats diàries d’un consum irracional”

Per Irina Tasias i Albert Sales //

La Clàudia va ser a Europa per a donar a conèixer la lluita social que està duent a terme l’entitat Fundaexpresión a la zona Colombiana de Santander i per a teixir xarxes amb entitats europees. Fundaexpresión és una entitat cultural i ambiental al servei de les comunitats locals i de les organitzacions de base que cerca desenvolupar processos d’investigació per enfortir la seva capacitat d’autogestió. També treballa per a millorar les condicions de vida d’aquesta població a través de processos d’organització social, de generació d’alternatives econòmiques i de conservació del patrimoni cultural i ambiental.

La Claudia n’és la seva representant i porta a la sang l’activisme i l’entrega als altres. Prové d’una família d’activistes socials i ambientals de les quals se sent molt orgullosa. El seu pare va ser un gran defensor dels drets humans, sobretot de les persones que van haver de passar grans temporades a la presó simplement per a defensar la llibertat d’expressió. La seva mare, d’origen camperol, es dedicava al cultiu del cafè i, encara ara, sense quasi poder caminar, segueix cultivant la seva pròpia verdura ecològica per no haver de consumir-la amb productes químics. La Claudia va estudiar llengües i literatura, ha estat editora de llibres de dones que estaven a la presó i ha incentivat la lectura i l’escriptura de relats colombians considerats literatura oral. També ha participat en campanyes per a que es consideri l’accés a l’aigua un dret fonamental. Va ser en aquestes campanyes on va tenir l’oportunitat de compartir experiències amb l’activista canadenca Maude Barlow. Treballa al peu del canó a les àrees rurals, organitzant tallers d’art, cultura, medi ambient o formacions sobre els drets de les dones i, alhora, imparteix conferències i escriu articles sobre aquesta temàtica.

Quina és la raó de ser de Fundaexpresión?

Fundaexpresión intenta crear un espai de diàleg intercultural, educatiu i ambiental amb la possibilitat de vincular cultures, territoris i grups de persones en processos pedagògics. Som part de xarxes i col·lectius dins de processos concrets com l’Escola Agroecològica, a la qual han participat més de 60 associacions camperoles de la Província de Soto, a Santander i, més endavant, han participat d’altres regions de Santander. Ara també formem part del Col·lectiu de Reserves Camperoles i Comunitàries, que és un espai que pretén aportar la construcció de formes de conservació del nostre patrimoni natural i cultural.

Tinc entès que feu una gran tasca amb les dones, només treballeu amb dones?

Fundaexpresión no està centrada en les dones però és dedica en bona mesura a la participació de dones, entre elles, grups de dones camperoles, mares comunitàries i activistes que promouen l’equitat de gènere. A més, la nostra participació en xarxes com WLOE i GenderCC ens han permès interactuar amb personalitats com Vandana Shiva. En els darrers temps hem reforçat el contacte amb grups de dones llatinoamericanes, grups de camperoles locals, nacionals i internacionales, grups indígenes i de descendència Afro a Colòmbia, Bolívia, Mèxic, Equador, Guatemala i Hondures.

Com viuen les dones de Santander (Colòmbia) l’impacte de la crisi climàtica?

Avui més que mai l’impacte és fort. Tan fort que les pluges d’aquests dies no s’acaben mai. Els pobles estan incomunicats i la gent té por a sortir per les esllavissades que es produeixen. Les dones que viuen en àrees rurals perden els seus cultius. Moltes d’elles són les responsables dels ingressos de les seves llars i no poden vendre els seus productes.

El clima els condiciona fortament la vida…

Es pot arribar a perdre no només la collita sinó la casa. Les malalties es fan cada dia més evidents. La gent es veu forçada a emigrar a llocs on hi ha d’altres refugiats. De fet, hem anat veient com s‘incrementen els desplaçaments no només pel conflicte armat, sinó pels impactes de la crisi climàtica a la qual estem exposats. La pobresa és cada cop més severa i la violència s’incrementa.

Quin significat té per tu el concepte de sobirania alimentària?

L’altre dia, una amiga alemanya em va preguntar el mateix. Per a nosaltres, com a dones, significa riquesa, atès que ens proporciona autonomia i llibertat. Ho concebem com una riquesa quotidiana i primordial com l’aigua. Amb l’aigua preparem el menjar, però al mateix temps satisfem la nostra sed. Es tracta d’una riquesa que es mesura d’una forma no monetària que serveix a la nostra supervivència diària.

Ho consideres útil per a reafirmar el diàleg camp-ciutat?

Els camperols que gaudeixen de sobirania alimentària poden brindar millors condicions de seguretat alimentària a la gent de la ciutat. Algú que és autònom en la seva alimentació pot brindar una alternativa millor a les situacions de dependència dels habitants de la ciutat. El diàleg ha de transcendir allò econòmic i convertir-se en recolzament mutu, en el qual tots es beneficiïn.

Amb un camp viu i amb sobirania alimentària, es fomenta un consum sostenible, formes de relacions més justes i enfortiment de les economies locals… res més lluny de les propostes dels grans supermercats en els quals la possibilitat d’interactuar és impossible. En els grans comerços només hi ha marques però no es diu res dels seus cultivadors, dels paisatges, dels rius, de las receptes… i dels productes oblidats per la homogeneïtzació d’una cultura que ja no és alimentaria, sinó consumista.

Pot ser, també, una forma de reivindicació de les costums, de la cultura i de preservació de la vida?
A Bolívia, em vaig adonar de la preocupació dels grups de defensa del dret a l’alimentació perquè la quinua, que és un cereal tradicional indígena, estava sent exportat a Europa a preus molt alts. Fet que comporta que una família camperola o indígena vengui la seva quinua i la deixin de consumir per cuinar farina de blat. Te n’adones com un aliment ancestral, sagrat, canvia de rumb i es converteix en un producte de consum més.

Quin paper juga el conflicte armat en la vulnerabilitat de les dones colombianes?

Aquests dies hem analitzat amb un grup de dones com el conflicte armat ha perjudicat especialment a les dones perquè s’han convertit en un “botí de guerra”. Dones i nenes en zones de difícil accés són més vulnerables perquè han de complaure a qualsevol dels grups “il·legals” o fins i tot “legals”. Si bé tenim problemes amb el territori, els nostres cossos són assetjats com farien amb un riu, una illa, la selva…

Quina és la clau de l’èxit perquè els projectes a l’àmbit de la cooperació que esteu duent a terme siguin efectius?

El més important és entendre la cooperació de manera natural, com un acte de reciprocitat. Si no es vist així mai podrà ser efectiva. En alguns casos, s’anomena “cooperació” a paquets d’ajudes que no són efectives perquè arriben imposades i molt condicionades. La cooperació ha de permetre l’autonomia dels grups o col·lectius amb els que es vol treballar conjuntament.

S’han fet passos polítics per a forçar el canvio a la regió?

Aquí hi ha formes molt particulars d’imposició i sovint s’arriba a imposar el vot. Es pressiona a participar políticament d’una manera uniforme, i en zones apartades la gent no té opció. No obstant, s’ha fet moltes coses dins de formes participatives massives per actuar políticament. La ciutadania ha participat activament en processos d’oposició per acabar amb un dels principals problemes de l’actualitat que és l’extracció d’or de manera irracional i a qualsevol preu.

Consideres que en termes globals s’és conscient dels problemes derivats del canvi climàtic, de la falta d’accés a l’educació, la salut i els béns col·lectius a América Llatina?

No en la proporció que voldríem. Ara mateix, tant a Europa, Àsia, Canadà i els Estats Units (als quals no anomeno Amèrica) se’ns veu com un rebost per a suplir las necessitats diàries d’un consum irracional. Exemples clars: es prohibeix l’energia nuclear en un país europeu, i automàticament s’explota més carbó a Amèrica Llatina. És un fet obvi que el consum no s’atura i no ens deixen descansar amb propostes mineres, propostes de monocultius, agrocombustibles… Les diferències entre rics i pobres a Amèrica Llatina augmenten i fora del nostre continent la gent s’empobreix no només en termes materials, sinó també culturals. Si no existeix una unió de criteris no hi haurà planeta ni per Austràlia ni per Haití.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.